A Mallorca ho sap tothom

Que el turisme va fer les Illes riques. Les dades conten una història més complexa.

Baixa per començar

Mallorca ven una fantasia de pau: coves turqueses, pobles de pedra i dinars llargs davall els pins; l’essència del Mediterrani. I això es ven bé. El turisme és el motor econòmic de les Balears: representa el 45,5% del PIB. Ara les Illes Balears són una de les regions més riques d’Espanya i la seva renda per càpita se situa just a la mitjana europea.

Però això no ha estat sempre així.

Els vells ho diuen: eren unes illes pobres, agràries i submisses. Després va venir el turisme i es varen canviar les aixades per les paletes, i fora vila per ciutat. Casa nova, cotxe, transistor. I, en una generació, les Illes es varen convertir en una potència turística i en una comunitat —relativament— rica.

Això ho sap tothom. Ho saben els polítics. Ho saben els hotelers. I ho accepten, a contracor, els crítics del turisme de masses que en denuncien els efectes secundaris. De la dreta a l’esquerra, dels constructors als activistes, la memòria econòmica balear és un punt de consens. I, com veurem, les dades ho corroboren:

1900. Les Balears són una economia rural. Ametlles, olives, figues, peix. No han de mester res de fora, però tampoc no els sobra gaire. Això no és nou: sempre ha estat així.

La gent no sap llegir. Pocs han sortit mai de l’illa i els que ho han fet no han tornat. Són a Cuba, a l’Argentina, a Alger, i envien doblers dins sobres que de vegades arriben i de vegades no.

Aquesta línia és l’economia balear, mesurada en renda per càpita: tot el que es produeix o es consumeix, tot el que es ven o es compra, dividit entre tots els habitants. Pareix que vol pujar, però no gosa. Durant dècades —en realitat, durant generacions—, el mallorquí mitjà no era ni més ric ni més pobre que l’any anterior.

Després va arribar la guerra —el Moviment. Després la postguerra, l’estraperlo i les cartilles de racionament. Els vells que parlen de misèria no exageren. Se’n recorden, d’aquests anys. Els quaranta i els cinquanta: les Illes estaven més aïllades que mai, tan rurals com sempre i, en alguns aspectes, més pobres que una generació enrere.

No sabien res de fora. Ni per la premsa, que se centrava en els èxits del règim i del caudillo; ni pels turistes, que no n’hi havia. Els veim a la línia blava, que ens mostra les arribades anuals de turistes en milions. Zero.

Fins que comencen a arribar avions. Venen plens. Duen, diuen, sobretot alemanys i sueques. Volen sol i platja, i d’això n’hi ha molt. Els arenals que fins llavors ningú no havia volgut s’omplen d’hotels.

I els hotels s’omplen. I de cada vegada fa falta més gent. Cambrers, picapedrers, taxistes, recepcionistes… Professions noves a unes illes on encara es batia a les eres.

La línia blava —els turistes— s’enlaira i, darrere, la negra —les Illes— també ho fa. Un milió, dos milions, tres milions. En trenta anys, la renda per càpita es quadruplica.

Cinc milions, deu, quinze… Avui els illencs viuen en una economia deu vegades més gran que la dels seus repadrins. Damunt el paper, mai no havien estat tan rics com ara.

Aquesta és la història. És la nostra història i és la meva. El meu padrí es va fer picapedrer —en lloc de taconer, com son pare— i, si heu estat a l’Estany d’en Mas —llavors li varen posar Playa Romántica— o a Can Picafort, heu vist la seva obra. Un padrí de mon pare, també picapedrer, va fer feina anys a les obres de les Coves del Drac. La meva padrina, que de nina havia estat pagesa, va mudar-se a la vila a enfilar perles per a les estrangeres.

Ni ells ni els meus pares han de mester veure la gràfica, plana des de temps immemorables i que puja decididament a partir dels 60. Se’n recorden de la fam, de la mortalitat infantil i del fred.

No podem saber què hauria estat de nosaltres sense el turisme. El que podem saber és què va ser dels altres. També dels que no tenien turisme, com Extremadura.

Extremadura és la regió més pobra d’Espanya, però la seva economia va créixer al mateix temps que la balear. No tant ni tan aviat, però la corba és la mateixa: plana primer, després un colze i una pujada. Sense un Magaluf ni un Arenal, sense hotels i sense costa, els extremenys també varen veure la seva renda per càpita multiplicar-se per deu en dues generacions.

I no varen ser els únics. Andalusia també. Portugal, França i Irlanda també, i gairebé tota la resta d’Europa. El que tots aquests llocs tenen en comú no és el turisme, sinó els canvis de la segona meitat del segle XX: el final de l’autarquia —en el cas de les regions espanyoles—, l’obertura del comerç i dels fluxos de capital, la construcció de l’estat del benestar, la llarga pau europea i, finalment, la integració a la Unió Europea. Tot el continent va créixer amb aquest vent de popa. I cada regió en va rebre una part. Les Balears varen rebre la seva part amb el turisme, Extremadura amb una altra cosa i Irlanda amb una altra. Però el vent era el mateix.

Això ens obre una pregunta incòmoda: com ens hauria anat amb una altra indústria? Com podem separar la prosperitat que va dur el turisme de tots els altres possibles factors que hi varen contribuir? No podem, però podem comparar la renda per càpita balear amb la mitjana europea per veure com de rics o pobres érem, en cada moment, respecte dels nostres veïnats.

Per fer això, haurem de canviar la gràfica. En lloc d’emprar euros —o dòlars—, com fins ara, agafarem la renda per càpita mitjana de la Unió Europea com a referència. Després dibuixarem cada economia com un percentatge d’aquesta mitjana, de manera que es vegi si se situa per damunt o per davall, i en quina mesura.

La línia de la mitjana serà el 100%: el 50% voldrà dir la meitat; el 200%, el doble. Per exemple, el 2022 Irlanda se situava al 158% de la mitjana europea i Bulgària, el país més pobre, al 54%.

Ja no veim una línia plana que de cop es desperta. Ara és una línia accidentada, de vegades per damunt de la mitjana europea i de vegades per davall. Les corbes dels nostres veïnats també s’aplanen —al cap i a la fi, la mitjana els inclou a tots—, però cadascuna ho fa a la seva manera. Encara que , la línia reflecteix molt millor fins a quin punt les Illes Balears han crescut pels seus propis mèrits.

Però la nostra línia parla de nosaltres tant com parla dels altres. El pic al voltant de l’any 1920 no assenyala una millora de l’economia balear; més aviat s’explica perquè mig continent estava embarcat en una guerra mundial i nosaltres no. Comparar amb Europa descompta els canvis sistèmics a nivell continental, però

La Segona Guerra Mundial —1939— té un efecte similar: tan bon punt comença, Espanya millora sobtadament la seva posició relativa respecte de la resta del continent. Tanmateix, la caiguda és igualment brusca: a Europa arriben la pau, el Pla Marshall i la integració comercial, mentre Espanya queda atrapada en l’autarquia i l’escassetat crònica.

Que les Illes no fossin especialment pobres durant la primera meitat de segle només desmunta una part del mite: la de la pobresa atàvica. La segona part, la que diu que va ser el turisme que ens va aixecar, encara és plausible. De fet, la gràfica mostra igualment una pujada extraordinària a partir del 1960, encara que empri termes relatius. Va ser realment per mor del turisme?

Pot ser que sí. Els marcs i les lliures de l’Europa reindustrialitzada retien molt a l’Espanya de les pessetes. D’altra banda, potser també hi juga un paper . Si més no, totes les altres comunitats autònomes menys Madrid mostren un patró de creixement semblant.

Posem, però, que el creixement extraordinari balear que comença el 1960 vengués sobretot del turisme. Com és que s’atura al voltant dels noranta? Varen deixar de venir turistes? Sabem que no: entre aquell any i el 2025 les arribades s’han multiplicat per tres. Les causes d’aquest desacoblament no les sabem, però el que sí que es veu clar a partir del 1993 és que la correlació entre visitants i creixement econòmic es dissol.

Els últims deu anys, aquest desacoblament s’ha fet més palpable. Més joves que se’n van a treballar a fora ——. Més gent que deixa el seu barri o la seva ciutat perquè no pot competir amb Airbnb i la gentrificació. Més gent que viu en caravanes, tendes de campanya o . També hi ha més consens polític, almenys dialèctic, sobre els perjudicis del turisme. Però aquest consens encara està ancorat en el mite segons el qual ha estat . Igual que una part de la crítica, que se centra en com repartir els beneficis o es resigna a un i de què viurem.

La lliçó gastada que les coses s’han de mirar amb perspectiva resulta, en aquest cas, pertinent. Si bé pareix que els nombres absoluts corroboren la mitologia balear, les nostres suposicions es desmunten quan canviam el punt de vista. Hauríem esperat veure que abans del 1960 les Illes Balears vivien estancades per davall de la mitjana europea i per davall d’Espanya; veim, en canvi, que, si bé de vegades estàvem per davall dels nostres veïnats continentals, de vegades estàvem per damunt. I que això també és cert si ens comparam amb la resta de comunitats autònomes.

També hauríem esperat veure com el boom turístic ens mantenia a flot i com aquest “motor econòmic” ens propulsava sempre cap a més benestar. I no: hem vist que vàrem perdre la fua fa 33 anys i que, des de llavors ençà, perdem posicions. Entre el 1993 —el darrer any de creixement econòmic relatiu a Europa— i les primeres manifestacions massives contra el turisme varen passar 25 anys.

La població balear no és gaire diferent d’aquella granota que, si la tiren dins una olla amb aigua bullent, tot d’una pega un bot i surt, però que es deixa coure viva si van apujant el foc a poc a poc. La diferència clau és que els illencs se n’han temut que les bimbolles al cul de l’olla van a més. I que si els vells no havien de mester veure la primera gràfica —la que mostra una primera meitat de segle plana— per saber d’on venien, els joves d’avui no necessiten veure aquesta darrera per saber cap a on van. Saben que a fora es guanya més, i molts se n’hi van a fer feina. Saben que a Palma no hi caben. I saben que els seus fills seran més pobres que els seus pares.

Metodologia i dades →

Guillem Gelabert Sunyer
© 2026 GGS